Casos: Gerard Molins

Gerard Molins

Nom: Gerard Molins
Edat: 27
Ocupació: Realitzador i Muntador d’Audiovisuals
Danys físics: Reconstrucció de l’orella, pèrdua mínima d’oïda, hemorràgia interna al lòbul parietal, vertígens durant 6 mesos.
Causa: Bala de goma disparada pels Mossos d’Esquadra
Lloc de l’incident: Barcelona, Plaça Catalunya nº 21, just davant del Hard Rock Cafe
Dia de l’incident: 17 de maig de 2009, a les 2:00 de la nit aproximadament, durant la celebració del títol de lliga del FC Barcelona
Estat del procés judicial: Denúncia efectuada, sense cap transcendència.
Foto:

Historia del cas

Vaig veure el partit a casa un amic, era el seu aniversari, si guanyàvem el partit el Barça seria campió de lliga. Sóc un malalt del Barça i sobretot del futbol, així que les ganes de celebrar-ho em van fer baixar fins a canaletes.
No era el meu primer cop, sempre havia gaudit de la festa pacíficament i mai havia tingut cap problema, el que no sabia era que aquest cop els mossos d’esquadra es posarien a fer un paintball a gran escala, basant-se en un joc tan arbitrari que qualsevol aficionat que es passeja per allà passa a ser directament un delinqüent molt perillós per al ciutadà, encara que jo pensava que els mossos estan per intentar dissuadir el perill no per a provocar-lo.

Doncs bé, jo vaig ser un d’aquests aficionats pacífics que de sobte es va convertir en l’objectiu dels nostres estimats mossos.
Vaig estar tota la nit situat a la part de dalt de les rambles, amb la meva bufanda del Barça, la samarreta, i celebrant-lo amb els milers d’aficionats culés, fins que de sobte la gent va començar a córrer, jo i el meu amic vam veure en aquell moment que havíem de marxar.

Vam dirigir-nos cap a dalt ja que teníem la moto a Gran Via, però els mossos no deixaven altra alternativa que anar en direcció Portal de l’Àngel, i així ho vam fer quan de sobte em vaig desplomar a terra. Una bala de goma m’havia donat a l’orella dreta.
Quan vaig obrir els ulls el primer que vaig veure va ser molta sang, i havia perdut completament l’oremus d’on estava, no sentia res per l’oïda dreta i el que és pitjor, no podia caminar sol ja que el meu cap no parava de donar voltes.
Gràcies al meu amic vaig poder arribar a l’ambulància més pròxima (gràcies Moix). Dins l’ambulància el primer que vaig voler saber és si m’havia quedat sord ja que no podia sentir res. Les cares dels infermers de l’ambulància precisament no em van tranquil·litzar, el que si que puc dir es que un d’ells em va dir: “Esto te lo han hecho esos?…Que béstias!”

Un cop a l’hospital clínic van haver de posar-me 17 punts per tornar-me a unir el lòbul de l’orella, és a dir, tenia un tros d’orella penjant; en aquell moment vaig preguntar-li al doctor si el timpà el tenia bé, i ell em va dir que tenia l’orella tan destrossada que no podia visualitzar el seu interior i que ens hauríem esperar per saber-ho.
Tot seguit em vaig posar a vomitar i sentir-me molt marejat, en aquest moment dins vaig sentir que no seria un simple ensurt i el metge al veurem tampoc, ja que d’immediat va dir-me que em quedaria la nit en observació.
Aquella nit els meus amics (inclòs que feia anys), la meva nòvia, la meva mare i sobretot el meu pare van vetllar per mi, i dic sobretot el meu pare perquè aquella nit els dos la vam passar en un passadís de l’hospital clínic per manca d’habitacions, jo en un llit, ell en una cadira.
Aquella nit el meu pare va escriure una carta a La Vanguardia que es va publicar al cap de molt poc temps i la qual va tenir força repercussió.
La mateixa nit van fer-me un tac i van veure que tenia una hemorràgia interna al lòbul parietal i que aquesta podia augmentar i que per això hauria d’estar ingressat a l’hospital.

Vaig estar en observació durant una setmana fins que la cosa va millorar, però les nits a l’hospital van ser terribles. Un cop donat d’alta esperes que la cosa s’acabi, però el pitjor estava per arribar: i és que aquest fet va provocar-me lo que s’anomenen “els vertígens” durant els següents 6 mesos.
Per a qui no hagi sentit mai el que són és molt fàcil d’explicar, simplement el teu cap, depenent del moviment que facis, no deixa de donar voltes i més voltes a gran velocitat, sentint que en qualsevol moment pots caure a terra, i necessites agafar-te al primer que trobes.
Sopant amb la teva xicota per exemple i haver-te d’agafar a la taula amb força perquè et penses que sortiràs volant, us asseguro que no es una experiència agradable, a més a més de que has de deixar de fer esforços com l’esport ja que poden provocar més vertigen… i lo millor de tot es que la solució es fa fent uns exercicis a casa amb l’ajuda d’una altre persona, de la manera més masoquista, provocant vertígens!

Per sort, a dia d’avui, puc fer vida normal, gràcies a la “mala punteria” del mosso la cosa no ha anat a més, i els centímetres que separen, per exemple, l’orella de l’ull m’han permès seguir la meva vida anterior.

La gent veu com tots nosaltres diem que som innocents, que hem rebut una pilotada injustament.
He pogut conèixer diferents casos i he vist que és així, malauradament molts dels que estem aquí som persones que no hem causat MAI cap perill per a ningú, però em poso en el cas de que no fos així, de que algú dels que està en aquesta associació fos uns imbècil dels que es dediquen a fer-se passar per aficionats del Barça i l’únic que volen és alimentar-se amb la pròpia violència.

Pregunto jo, el càstig que es mereixen aquestes persones ha de ser una bala de goma provocant-li ferides tan greus com pot arribar a ser la pèrdua d’un ull? Quin és el preu que s’ ha de pagar per destrossar el mobiliari urbà? no existeix “algo” anomenat justícia per la qual poden ser condemnats? A pagar multes, a fer treballs, inclús si s’escau anar a la presó. Però el que està clar és que NINGÚ es mereix un càstig així en el segle XXI, per això diem:
STOP a les bales de goma!


Gerard Molins

Nom: Gerard Molins
Edat: 27
Ocupació: Realitzador i Muntador d’Audiovisuals
Danys físics: Reconstrucció de l’orella, pèrdua mínima d’oïda, hemorràgia interna al lòbul parietal, vertígens durant 6 mesos.
Causa: Bala de goma disparada pels Mossos d’Esquadra
Lloc de l’incident: Barcelona, Plaça Catalunya nº 21, just davant del Hard Rock Cafe
Dia de l’incident: 17 de maig de 2009, a les 2:00 de la nit aproximadament, durant la celebració del títol de lliga del FC Barcelona
Estat del procés judicial: Denúncia efectuada, sense cap transcendència.
Foto:

Historia del cas

Vaig veure el partit a casa un amic, era el seu aniversari, si guanyàvem el partit el Barça seria campió de lliga. Sóc un malalt del Barça i sobretot del futbol, així que les ganes de celebrar-ho em van fer baixar fins a canaletes.
No era el meu primer cop, sempre havia gaudit de la festa pacíficament i mai havia tingut cap problema, el que no sabia era que aquest cop els mossos d’esquadra es posarien a fer un paintball a gran escala, basant-se en un joc tan arbitrari que qualsevol aficionat que es passeja per allà passa a ser directament un delinqüent molt perillós per al ciutadà, encara que jo pensava que els mossos estan per intentar dissuadir el perill no per a provocar-lo.

Doncs bé, jo vaig ser un d’aquests aficionats pacífics que de sobte es va convertir en l’objectiu dels nostres estimats mossos.
Vaig estar tota la nit situat a la part de dalt de les rambles, amb la meva bufanda del Barça, la samarreta, i celebrant-lo amb els milers d’aficionats culés, fins que de sobte la gent va començar a córrer, jo i el meu amic vam veure en aquell moment que havíem de marxar.

Vam dirigir-nos cap a dalt ja que teníem la moto a Gran Via, però els mossos no deixaven altra alternativa que anar en direcció Portal de l’Àngel, i així ho vam fer quan de sobte em vaig desplomar a terra. Una bala de goma m’havia donat a l’orella dreta.
Quan vaig obrir els ulls el primer que vaig veure va ser molta sang, i havia perdut completament l’oremus d’on estava, no sentia res per l’oïda dreta i el que és pitjor, no podia caminar sol ja que el meu cap no parava de donar voltes.
Gràcies al meu amic vaig poder arribar a l’ambulància més pròxima (gràcies Moix). Dins l’ambulància el primer que vaig voler saber és si m’havia quedat sord ja que no podia sentir res. Les cares dels infermers de l’ambulància precisament no em van tranquil·litzar, el que si que puc dir es que un d’ells em va dir: “Esto te lo han hecho esos?…Que béstias!”

Un cop a l’hospital clínic van haver de posar-me 17 punts per tornar-me a unir el lòbul de l’orella, és a dir, tenia un tros d’orella penjant; en aquell moment vaig preguntar-li al doctor si el timpà el tenia bé, i ell em va dir que tenia l’orella tan destrossada que no podia visualitzar el seu interior i que ens hauríem esperar per saber-ho.
Tot seguit em vaig posar a vomitar i sentir-me molt marejat, en aquest moment dins vaig sentir que no seria un simple ensurt i el metge al veurem tampoc, ja que d’immediat va dir-me que em quedaria la nit en observació.
Aquella nit els meus amics (inclòs que feia anys), la meva nòvia, la meva mare i sobretot el meu pare van vetllar per mi, i dic sobretot el meu pare perquè aquella nit els dos la vam passar en un passadís de l’hospital clínic per manca d’habitacions, jo en un llit, ell en una cadira.
Aquella nit el meu pare va escriure una carta a La Vanguardia que es va publicar al cap de molt poc temps i la qual va tenir força repercussió.
La mateixa nit van fer-me un tac i van veure que tenia una hemorràgia interna al lòbul parietal i que aquesta podia augmentar i que per això hauria d’estar ingressat a l’hospital.

Vaig estar en observació durant una setmana fins que la cosa va millorar, però les nits a l’hospital van ser terribles. Un cop donat d’alta esperes que la cosa s’acabi, però el pitjor estava per arribar: i és que aquest fet va provocar-me lo que s’anomenen “els vertígens” durant els següents 6 mesos.
Per a qui no hagi sentit mai el que són és molt fàcil d’explicar, simplement el teu cap, depenent del moviment que facis, no deixa de donar voltes i més voltes a gran velocitat, sentint que en qualsevol moment pots caure a terra, i necessites agafar-te al primer que trobes.
Sopant amb la teva xicota per exemple i haver-te d’agafar a la taula amb força perquè et penses que sortiràs volant, us asseguro que no es una experiència agradable, a més a més de que has de deixar de fer esforços com l’esport ja que poden provocar més vertigen… i lo millor de tot es que la solució es fa fent uns exercicis a casa amb l’ajuda d’una altre persona, de la manera més masoquista, provocant vertígens!

Per sort, a dia d’avui, puc fer vida normal, gràcies a la “mala punteria” del mosso la cosa no ha anat a més, i els centímetres que separen, per exemple, l’orella de l’ull m’han permès seguir la meva vida anterior.

La gent veu com tots nosaltres diem que som innocents, que hem rebut una pilotada injustament.
He pogut conèixer diferents casos i he vist que és així, malauradament molts dels que estem aquí som persones que no hem causat MAI cap perill per a ningú, però em poso en el cas de que no fos així, de que algú dels que està en aquesta associació fos uns imbècil dels que es dediquen a fer-se passar per aficionats del Barça i l’únic que volen és alimentar-se amb la pròpia violència.

Pregunto jo, el càstig que es mereixen aquestes persones ha de ser una bala de goma provocant-li ferides tan greus com pot arribar a ser la pèrdua d’un ull? Quin és el preu que s’ ha de pagar per destrossar el mobiliari urbà? no existeix “algo” anomenat justícia per la qual poden ser condemnats? A pagar multes, a fer treballs, inclús si s’escau anar a la presó. Però el que està clar és que NINGÚ es mereix un càstig així en el segle XXI, per això diem:
STOP a les bales de goma!


Casos: Gerard Molins

Ús de les pilotes de goma

Aquí ens trobem amb un més que interessant reportatge sobre l’ús dels fusells de les pilotes de goma realitzat per la propia policia (D. José Maria Mena, que va ser Fiscal en Cap de Catalunya) :

http://www.elguardia.com/descargas/uso-pelotas-antidisturvio.pdf

A destacar :
“Otro punto indiscutible es el enorme trauma
que provoca el impacto de una “pelota”
disparada a 50 metros. Estamos hablando de
traumas, en medidas según metodología NIJ,
¡¡de más de 45 mm!! Los traumas aceptados
para chalecos antibala deben estar en torno
a los 25-30 mm
. La energía de las “pelotas” es
a todas luces excesiva: la energía cinética
media de las 40 pelotas proyectadas fue de
862,34 julios, muy superior a los 485 julios,
aproximadamente, de un proyectil del 9 mm
Parabellum
disparado por una pistola.

Y ya no hablemos a distancias inferiores.
Los traumas medidos en distancia de impacto
de 20 metros
fueron de 61 mm y diámetros
de 102×98 mm, que los hacen muy
lesivos, incluso fatales, y con una capacidad
devastadora
y más que suficiente para producir
hemorragias internas.”

Recordem que hi han hagut més d’un cas en el que el ferit ha rebut l’impacte de la pilota de goma, disparat desde aproximadament menys de 20 metres!Aquí nos encontramos con un más que interesante reportage sobre el uso de los fusiles de las pelotas de goma realizado por la propia policia (D. José Maria Mena, que fue Fiscal en Jefe de Cataluña) :

http://www.elguardia.com/descargas/uso-pelotas-antidisturvio.pdf

A destacar :
“Otro punto indiscutible es el enorme trauma
que provoca el impacto de una “pelota”
disparada a 50 metros. Estamos hablando de
traumas, en medidas según metodología NIJ,
¡¡de más de 45 mm!! Los traumas aceptados
para chalecos antibala deben estar en torno
a los 25-30 mm
. La energía de las “pelotas” es
a todas luces excesiva: la energía cinética
media de las 40 pelotas proyectadas fue de
862,34 julios, muy superior a los 485 julios,
aproximadamente, de un proyectil del 9 mm
Parabellum
disparado por una pistola.

Y ya no hablemos a distancias inferiores.
Los traumas medidos en distancia de impacto
de 20 metros
fueron de 61 mm y diámetros
de 102×98 mm, que los hacen muy
lesivos, incluso fatales, y con una capacidad
devastadora
y más que suficiente para producir
hemorragias internas.”

Recordemos que ha habido más de un caso en el que el herido ha recibido el impacto de la pelota de goma, disparado desde aproximadamente menos de 20 metros!

Ús de les pilotes de goma

SBG encara al Parlament de Catalunya, aquesta vegada amb PSC i PP


Les últimes setmanes l’ associació “Stop Bales de Goma” s’ha reunit amb un diputat del PSC, Celestino Corbacho, i un del PP, Pere Calbó.

Davant la proposta de l’abolició de les bales de goma, Corbacho, que és president de la Comissió d’Interior del Parlament, s’ha compromès a fer la proposta de la creació d’una subcomissió d’investigació als altres partits en les pròximes setmanes.

Continua llegint “SBG encara al Parlament de Catalunya, aquesta vegada amb PSC i PP”

SBG encara al Parlament de Catalunya, aquesta vegada amb PSC i PP

Casos: Óscar Alpuente

Óscar Alpuente (crònica d’una nit tràgica)

Nom: Óscar Alpuente García
Edat: 30
Ocupació: Treballant de programador informàtic
Danys físics: L’ull esquerre perdut, fractures multiples als ossos de la órbita ocular i reconstrucció de les parpelles.
Causa: Bala de goma disparada pels Mossos d’Esquadra
Lloc de l’incident: Barcelona, Passeig de Gràcia num.19 – davant l’edifici de la Borssa de Barcelona
Dia de l’incident: 27 de maig de 2009, a la 2:20 de la nit aproximadament, durant la celebració de la Champions i triplet del Barça
Estat del procés judicial: Demanda al jutjat de Barcelona no acceptada per judici. Escalat a la Audiencia Nacional de Madrid.
Foto:

Historia del cas

(escrita el 27 de maig 2010)

27 de maig de 2009, 22:15 de la nit i Messi aconsigueix el 2-0 contra el Manchester Utd a la final de la Champions. El Barça aconsegueix una dada histórica : guanyar els 3 títulos jugats a la mateixa temporada! 11.310.000 de televidents a tota Espanya i la gran majoria culés.

Pintava una nit de celebració i alegria per a molts aficionats del Barça que potser mai més es pugui repetir. Donada aquesta fita histórica del moment vaig decidir amb uns amics d’anar a celebrar-ho. Per primera vegada a la meva vida ho celebraria a la ciutat comtal.

100.000 persones, segons dades de les autoritats, es van reunir a Plaça Catalunya y voltants. Era un ambient festiu, amb càntics a favor del Barça, molta alegria, celebració i eufòria a tota la gent que venia de totes parts i gent de totes les edats… en resum una FESTA!

2:00 de la matinada del 28 de maig, els llums de l’escenari que hi havia montat a Pça. Catalunya s’apaguen i inmediatament els cosos de la policia autonómica van començar a avisar por megafonia de les seves càrregues contra la gent que es trobava a Canaletes y Plaça Catalunya. Evidentement aquests avisos no van ser escoltats per totes aquestes 100.000 persones, que es van dedicar a còrrer en estampida al sentir els trets.

L’ambient va cambiar radicalment de festiu a caótic. Un helicòpter al cel amb un canó de llum enfocant a la gent que sortia correns del centre de Pça. Catalunya, varis convois de furgons d’antiavalots dels Mossos tallaven les vies de sortida de la plaça y unicament estaba lliure el Passeig de Gràcia.

Entre tanta gent 4 amics meus i jo vam començar a marxar desde la cantonada sur-oeste de la plaça fins al Passeig de Gracia. Entre tanta gent correns vam perdre a dos amics i els 3 que vam quedar intentàvem saber a on es trobaben trucant per movil, però era impossible escoltar res amb tanta gent cridant, sirenes i trets que ja començaven a sonar.

Vam donar per impossible el poder localitzar a la parella que ens faltava y vam decidir sortir de la plaça veient que els trets cada cop sonaben més aprop i vam començar a pujar per Passeig de Gràcia. Anabem caminant com tanta gent al nostre voltant ho feia, per la vorera i pensant ja en el següent dia que tocaria matinar per anar a la feina. Al arribar a l’alçada de Gran Via i pensant que el nostre vehicle era aparcat en aquest carrer però en direcció sur, vam decidir quedar-nos allà amagats darrera unes estatues mentres passàven els Mossos amb els seus furgons i agents armats amb aquestes armes disuasories.

Quan va passar tot el soroll, van arribar per Gran Via un altre grup de furgons i agents dels Mossos a peu tancant aquest carrer. Vam aixecar-nos amb les mans en alt perque veiesint que no erem cap amenaça i vam parlar amb un agent al qui li vam demanar que ens deixés passar ja que voliem marxar i el nostre cotxe es trobava en aquella direcció. L’agent ens va negar amb el cap i es va limitar a cridar “CAP AMUNT! CAP AMUNT!”

En aquest moment els meus amics i jo no compreniem aquesta situació que estava passant, ens trobabem tancats als carrers de Barcelona, mentres un altre grup d’antiavalots ens perseguien disparant els seus fusells al fons del carrer (mentres l’helicòpter continuaba volant per la zona amb el seu gran canó de llum), semblava que ens trobavem en una Zona de Guerra als carrers pels que feia pocs minuts la gent estava de celebració…

Caminàvem por la vorera de Passeig de Gràcia i recordo que parlava amb una noia que es queixava que al seu xicot li havien ferit a la cama, comentàvem això quan pel centre de l’avinguda vam veure que pujaven dos furgons dels Mossos. Tot va passar molt ràpid : darrera d’un cotxe que hi havia aparcat va sortir un brètol que va llençar una ampolla de vidre contra els dos furgons blindats dels Mossos que es van aturar allà mateix i van baixar els agents. No vaig veure res, només estaba mirant com marxava correns el brètol quan vaig rebre un fort cop a la cara i vaig caure a terra…

Segons passeigdegracia.cat aquest carrer té 42 metres d’amplada, per tant podem deduïr que és IMPOSSIBLE que hi hagin els 50m de distància que per OBLIGACIÓ han de RESPECTAR els agents abans d’obrir foc.

Després d’aquella nit hem pregunto si els nostres mandataris no coneixen aquella dita que la violència només genera més violència. Vaig pensar la operació d’aquella nit, practicament militar podria dir, era provocada per la desmesura d’alguns mandataris que volien donar un cop d’autoritat davant de tants alderulls que havien succeït en celebracions anteriors… “se’ls ha anat la mà” vaig pensar, però per desgràcia un any després sents a les noticies que un altre noi ha perdut un ull per culpa de l’actuació desmesurada del cos dels antiavalots dels Mossos d’Esquadra, és per això que som aqui per dir que no volem sentr més casos como els nostres i esperem que aquest any, ni cap altre, haguem de lamentar més ulls perduts en un altre celebració esportiva.

Per tot això dic : Stop a les bales de goma.


Óscar Alpuente (crònica d’una nit tràgica)

Nom: Óscar Alpuente García
Edat: 30
Ocupació: Treballant de programador informàtic
Danys físics: L’ull esquerre perdut, fractures multiples als ossos de la órbita ocular i reconstrucció de les parpelles.
Causa: Bala de goma disparada pels Mossos d’Esquadra
Lloc de l’incident: Barcelona, Passeig de Gràcia num.19 – davant l’edifici de la Borssa de Barcelona
Dia de l’incident: 27 de maig de 2009, a la 2:20 de la nit aproximadament, durant la celebració de la Champions i triplet del Barça
Estat del procés judicial: Demanda al jutjat de Barcelona no acceptada per judici. Escalat a la Audiencia Nacional de Madrid.
Foto:

Historia del cas

(escrita el 27 de maig 2010)

27 de maig de 2009, 22:15 de la nit i Messi aconsigueix el 2-0 contra el Manchester Utd a la final de la Champions. El Barça aconsegueix una dada histórica : guanyar els 3 títulos jugats a la mateixa temporada! 11.310.000 de televidents a tota Espanya i la gran majoria culés.

Pintava una nit de celebració y alegria per a molts aficionats del Barça que potser mai més es pugui repetir. Donada aquesta fita histórica del moment vaig decidir amb uns amics d’anar a celebrar-ho. Per primera vegada a la meva vida ho celebraria a la ciutat comtal.

100.000 persones, segons dades de les autoritats, es van reunir a Plaça Catalunya y voltants. Era un ambient festiu, amb càntics a favor del Barça, molta alegria, celebració i eufòria a tota la gent que venia de totes parts i gent de totes les edats… en resum una FESTA!

2:00 de la matinada del 28 de maig, els llums de l’escenari que hi havia montat a Pça. Catalunya s’apaguen i inmediatament els cosos de la policia autonómica van començar a avisar por megafonia de les seves càrregues contra la gent que es trobava a Canaletes y Plaça Catalunya. Evidentement aquests avisos no van ser escoltats per totes aquestes 100.000 persones, que es van dedicar a còrrer en estampida al sentir els trets.

L’ambient va cambiar radicalment de festiu a caótic. Un helicòpter al cel amb un canó de llum enfocant a la gent que sortia correns del centre de Pça. Catalunya, varis convois de furgons d’antiavalots dels Mossos tallaven les vies de sortida de la plaça y unicament estaba lliure el Passeig de Gràcia.

Entre tanta gent 4 amics meus i jo vam començar a marxar desde la cantonada sur-oeste de la plaça fins al Passeig de Gracia. Entre tanta gent correns vam perdre a dos amics i els 3 que vam quedar intentàvem saber a on es trobaben trucant per movil, però era impossible escoltar res amb tanta gent cridant, sirenes i trets que ja començaven a sonar.

Vam donar per impossible el poder localitzar a la parella que ens faltava y vam decidir sortir de la plaça veient que els trets cada cop sonaben més aprop i vam començar a pujar per Passeig de Gràcia. Anabem caminant com tanta gent al nostre voltant ho feia, per la vorera i pensant ja en el següent dia que tocaria matinar per anar a la feina. Al arribar a l’alçada de Gran Via i pensant que el nostre vehicle era aparcat en aquest carrer però en direcció sur, vam decidir quedar-nos allà amagats darrera unes estatues mentres passàven els Mossos amb els seus furgons i agents armats amb aquestes armes disuasories.

Quan va passar tot el soroll, van arribar per Gran Via un altre grup de furgons i agents dels Mossos a peu tancant aquest carrer. Vam aixecar-nos amb les mans en alt perque veiesint que no erem cap amenaça i vam parlar amb un agent al qui li vam demanar que ens deixés passar ja que voliem marxar i el nostre cotxe es trobava en aquella direcció. L’agent ens va negar amb el cap i es va limitar a cridar “CAP AMUNT! CAP AMUNT!”

En aquest moment els meus amics i jo no compreniem aquesta situació que estava passant, ens trobabem tancats als carrers de Barcelona, mentres un altre grup d’antiavalots ens perseguien disparant els seus fusells al fons del carrer (mentres l’helicòpter continuaba volant per la zona amb el seu gran canó de llum), semblava que ens trobavem en una Zona de Guerra als carrers pels que feia pocs minuts la gent estava de celebració…

Caminàvem por la vorera de Passeig de Gràcia i recordo que parlava amb una noia que es queixava que al seu xicot li havien ferit a la cama, comentàvem això quan pel centre de l’avinguda vam veure que pujaven dos furgons dels Mossos. Tot va passar molt ràpid : darrera d’un cotxe que hi havia aparcat va sortir un brètol que va llençar una ampolla de vidre contra els dos furgons blindats dels Mossos que es van aturar allà mateix i van baixar els agents. No vaig veure res, només estaba mirant com marxava correns el brètol quan vaig rebre un fort cop a la cara i vaig caure a terra…

Segons passeigdegracia.cat aquest carrer té 42 metres d’amplada, per tant podem deduïr que és IMPOSSIBLE que hi hagin els 50m de distància que per OBLIGACIÓ han de RESPECTAR els agents abans d’obrir foc.

Després d’aquella nit hem pregunto si els nostres mandataris no coneixen aquella dita que la violència només genera més violència. Vaig pensar la operació d’aquella nit, practicament militar podria dir, era provocada per la desmesura d’alguns mandataris que volien donar un cop d’autoritat davant de tants alderulls que havien succeït en celebracions anteriors… “se’ls ha anat la mà” vaig pensar, però per desgràcia un any després sents a les noticies que un altre noi ha perdut un ull per culpa de l’actuació desmesurada del cos dels antiavalots dels Mossos d’Esquadra, és per això que som aqui per dir que no volem sentr més casos como els nostres i esperem que aquest any, ni cap altre, haguem de lamentar més ulls perduts en un altre celebració esportiva.

Per tot això dic : Stop a les bales de goma.


Casos: Óscar Alpuente

Ferits per boles de goma dels Mossos reclamen que es prohibeixin aquests projectils

M. Catanzaro, A. Baquero | article El Periódico

Arxiu Danni Caminal
Després de resultar greument ferits per impactes de pilotes de goma disparades pels Mossos d’Esquadra, cinc víctimes d’aquesta munició, entre elles tres que van perdre un ull, han posat en marxa l’associació Stop Bales de Goma per intentar que el Parlament de Catalunya prohibeixi l’ús d’aquest material antiavalots. La seva acció, que avalen amb una abundant documentació científica, comença a donar fruits.
Després de reunir-se amb representants de partits polítics, han aconseguit que el membre del PSC Celestino Corbacho, com a president de la comissió d’Interior del Parlament, s’hagi compromès a plantejar a la resta de partits de la cambra la necessitat de crear una subcomissió per analitzar l’ús de pilotes de goma.

Continua llegint “Ferits per boles de goma dels Mossos reclamen que es prohibeixin aquests projectils”

Ferits per boles de goma dels Mossos reclamen que es prohibeixin aquests projectils

La sentència del TSJC: una victòria per tots els affectats


La sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que ha condemnat els Mossos d’Esquadra a pagar 60 mil euros per una pilotada de goma disparada contra la cama d’una jove el 2006, té un significat de gran valor.
Ens trobem no només davant de l’ èxit d’una batalla judicial llarga i difícil per part d’una noia que des del dia que va rebre el tret ha tingut problemes importants, sinó sobretot en una de les rares ocasions en les quals està aclarit i sense dubtes que un querellant ha estat colpejat per una bala de goma, destruint així la defensa de la policia autonòmica. Així com en totes les ocasions també en aquesta els Mossos han intentat demostrar que la jove no va rebre l’ impacte d’ una bola de goma sinó d’ un altre objecte llançat per un manifestant. El Tribunal, en canvi, ha declarat que la noia fou disparada a una cama mentre s’ allunyava de la policia, tirant-la al terra.

Continua llegint “La sentència del TSJC: una victòria per tots els affectats”

La sentència del TSJC: una victòria per tots els affectats

Condenan a Interior a pagar 60.000 euros por un pelotazo de goma de los Mossos


Efe | Barcelona
Artículo de El Mundo

El Tribunal Superior de Justicia de Cataluña (TSJC) ha condenado al Departamento de Interior a indemnizar con 60.000 euros a una estudiante por un pelotazo de goma de los Mossos d’Esquadra durante los incidentes por la celebración de la victoria del Barça en la final de la Champions de 2006.

En la sentencia, la Sala Contencioso-Administrativa del TSJC estima el recurso presentado por la víctima y obliga a Interior a indemnizarla por los daños morales y materiales derivados del pelotazo, que al dejarla gravemente herida le impidió presentar los trabajos para acceder a una beca de formación a la que aspiraba.

Continua llegint “Condenan a Interior a pagar 60.000 euros por un pelotazo de goma de los Mossos”

Condenan a Interior a pagar 60.000 euros por un pelotazo de goma de los Mossos

Le armi cosiddette “non letali”

Le armi cosiddette “non letali” (text en italià)

Silvia Bonomo
Centro Militare di Studi Strategici, Dip. S.T.E.P.I.

web: Web amb el fitxer pdf

Què significa “no letalitat” associada al concepte de “arma”? Quina és la validesa tecnològica d’aquests instruments? quins son els seus efectes en la salut de les persones ferides? Com son de selectives o arbitràries? Quina és la dimensió jurídica a la qual van col.locades les armes “no letals” i en quin règim jurídic s’ aplica, en el pla internacional? Quins sòn els avantatges i desavantatges del seu us?

Aquestes son les preguntes que respon aquest article, fent un anàlisis detallat de tot tipus d’armes “no letals” que existeixen, de les funcions que compleixen i els danys que causen. Parla àmpliament dels projectils de goma, sobretot en les pàgines 63-75, però també fa un anàlisi extensiu d’altres tipologies d’armes, com les químiques (gasos lacrimògens, etc), les elèctriques (com el conegut TASER) o altres tecnologies, com l’ us d’ ones electromagnètiques o sonores, aixi com la utilització d’aigua. Analitza els danys que provoquen aquestes armes en relació a la declaració dels drets humans i els aspectes jurídics que en deriven.

+Mes Info: les armes “així anomenades” no letals

Le armi cosiddette “non letali”